L'Associació Memòria Contra la Tortura
Antecedents
L'estiu de 1992 va tenir lloc l'operació Garzón, una operació policial que se saldà amb més de 30 persones detingudes d'arreu dels Països Catalans. Una constant de les detencions va ser la denúncia de tortures que la major part dels detinguts van patir a mans de la guàrdia civil.
La magnitud de l'operació i la sospita de les tortures, però, no serví per a què les denúncies prosperessin a nivell judicial. Totes les denúncies, absolutament totes, van ser arxivades sense que hi hagués cap mena d'investigació.
Aquesta pràctica sistemàtica d'arxivament de les denúncies de tortura sense que s'iniciï cap mena d'investigació és l'habitual en la judicatura espanyola.
Des de l'any 1977, que és quan té lloc la promulgació de la llei d'amnistia per als presos polítics, fins a les portes del segle XXI, s'han produït als Països Catalans més de 250 detencions sota la legislació antiterrorista. Totes les denúncies de tortura presentades en aquest temps han estat arxivades. Exactament el mateix que ha succeït en la majoria de casos de maltractaments de persones vinculades al moviment okupa i en el cas de persones immigrades.
Suport a les víctimes de la tortura
Cal apuntar primer de tot que una persona que ha patit tortura no està en les millor de les condicions psíquiques per afrontar processos judicials d'aquesta mena. En molts casos la persona torturada ha d'intentar superar els efectes que la tortura i els maltractaments produeixen, com ara sentiments d'impotència, de ràbia, de tristesa, de culpabilitat, de susceptibilitat aguda, etc, al quals cal afegir el convenciment per part del torturat de que no hi ha res a fer, que sovint provoquen el qüestionament del propi compromís polític.
Així, es dóna el cas, que la majoria de les persones desisteixen de continuar el procés de denúncia un cop aquesta ha estat arxivada per la sala ordinària. Cal afegir que els processos judicials són llargs si es volen portar fins al final, fet que xoca de front amb la voluntat per part de la persona torturada de pretendre oblidar una experiència personal traumàtica.
És més, la persona torturada viu en la permanent contradicció de voler oblidar però al mateix temps voler que l'entorn social no ho oblidi. La raó de pes d'aquesta aparent contradicció és que compartir el dolor i el patiment facilita la seva superació.
El contrapunt al que estem dient és la necessitat de disposar d'instruments de suport a les persones que han patit tortura. Suport a nivell psicològic i també suport a nivell jurídic. És en aquest terreny on una societat com la catalana, que es caracteritza per disposar d'una xarxa associativa molt activa, té encara feina a fer.
L'experiència dels darrers anys posa en evidència com és d'important el suport social, en les seves diferents formes, per animar les persones víctimes de tortura i maltractament a perdre la por a arribar fins al final. La socialització de la lluita contra la tortura és sens dubte l'objectiu principal a assolir.
Visibilitzar la tortura
En aquest sentit, una de les tasques més importants a fer per tal de socialitzar aquest combat per l'eradicació de la tortura és posar a l'esfera pública l'existència de la seva pràctica.
Per assolir aquest objectiu de fer visible la tortura és urgent que a la tasca dels col·lectius, polítics o humanitaris, que des de fa anys denuncien als Països Catalans la pràctica de la tortura, s’hi incorporin tres agents fonamentals: determinades forces parlamentàries; determinats mitjans de comunicació, els que estan menys vinculats als ressorts dels poder polític i econòmic; i un bon grapat dels/les productors/es d’opinió publicada.
Cal, doncs, d’una banda, que determinats partits polítics es defineixin i mostrin una voluntat inequívoca d’eradicar aquest crim contra la humanitat. I d’altra banda, que els mèdia i opinadors/res col·laborin a trencar el mur del silenci que actualment envolta la tortura al nostre país.
Les recomanacions de l'ONU a l'Estat espanyol
Un cop s’hagi aconseguit visibilitzar la tortura, cal implementar les mesures que diversos organismes internacionals com el Comitè contra la Tortura de les Nacions Unides, el Comitè Europeu per la Prevenció de la Tortura, l’Acció de Cristians per l’Abolició de la Tortura, l'associació basca Torturaren Aurkako Taldea, Amnistia Internacional, etc, proposen des de fa temps per prevenir-la:
1. Derogació de l’article 520 bis de la Llei d'Enjudiciament Criminal, que permet la prorroga de la detenció i la total incomunicació de les persones detingudes fins un màxim de 5 dies.
2. Derogació de l’article 527 de la Llei d'Enjudiciament Criminal, que impedeix que la persona detinguda designi en principi un lletrat de lliure elecció i sigui assistit per aquest en les declaracions policials i judicials.
3. Possibilitat de ser reconegut per un metge de lliure elecció.
4. Enregistrament en vídeo de tots interrogatoris i diligències que es facin durant la detenció.
5. Persecució efectiva i exemplar de la tortura per part de l’Estat, ja que fins ara la pràctica ha estat en molts casos arxivar les denúncies sense dur a terme cap investigació i indultar els pocs membres dels cossos policials condemnats pel delicte de tortura a penes irrisòries.
l'AMCT, una eina de lluita contra la tortura
L'Associació Memòria Contra la Tortura és una iniciativa que neix de l'entorn dels independentistes catalans que van ser detinguts i torturats l'estiu de 1992 amb la voluntat de servir d'instrument de lluita per l'eradicació de la tortura al nostre país.
Entre els seus objectius s'hi troben la denúncia pública de la pràctica de la tortura; la búsqueda d'instruments i recursos de suport a les persones torturades, tant a nivell psicològic com a nivell jurídic; i servir de memòria col·lectiva de totes aquelles persones que han estat torturades al nostre país després de la mort del dictador.
L'associació pretén ser un projecte que aglutini totes aquelles persones que han patit tortura al nostre país i aquelles persones que volen treballar per l'eradicació de la tortura.